La felicitat... aquest gran desconegut. Quan et poses a buscar-la, no la trobes. Quan deixes que tot es mantinguí en calma, ella arriba a tu. Quan creus que la vida ja no et pot oferir res mes, et creues amb ella. Qui o que es la felicitat?
Porta molts anys buscant-la, sense èxit. Soc un esser que viu de felicitat momentània. Quan faig allò que m'agrada, quan estic amb algú especial, quan soc jo mateix, soc feliç. Però només es un moment, un instant, un segon a l'univers, i després torna a la realitat.
Han passat pràcticament 25 anys. I ara, per fi, te trobat a tu. I que cal dir? Que potser tu omples un buit important a la meva vida. No crec que sigues allò que els humans denominen anima bessona, ni crec que pugues donar-me la felicitat eterna que vull trobar... però, no obstant, em complementes com a anima viva.
Pot ser m'equivoqui, però la vida es plena de camins desconeguts. Ara que ens hem trobat, qui sap... pot-ser el futur siga més facil.
Açò no es cap declaració d'amor. Es només el que pot ser siga, trobar a algú a qui considerar estimat.
Per sempre.
Ara, se que el meu mirall torna a estar amb mi.
mmm... jo sempre he pensat que la felicitat és tan anhelada precisament perquè és efímera i dura poc, sino, no l'apreciariem tant. que,... els moments que realment ets feliç, són xicotets, curts i per aixó mateix valuosos. La veritat, es que no crec que fóra realment feliç si sempre fóra feliç... té algun sentit? xD
ResponderEliminari per altra part, no estic d'acord amb tu amb el fet que la meua felicitat haja de dependre d'altres persones que no siguen jo mateixa. no em pareix just, ni fiable, deixar una cosa tan important en mans d'altres. no sé si realment existeix allò de la mitja taronja però, tinc clar que encara que eixe fós el cas, la meua felicitat sortiría de mi, de les meues decicions, dels meus actes, dels meus triomfs. pot sonar egocèntric,molt posiblement, però... preferisc que una cosa tan important com la meua pròpia felicitat, només depenga de mi.
per cert, sóc Anna :)